En el cas dels MENA, els mitjans de comunicació sovint obliden esmentar que la normativa en matèria d’estrangeria i infància (i el Conveni dels Drets de la Infància de les Nacions Unides) estableix que l’Administració del país d’acollida ha de garantir el dret a rebre protecció dels menors d’edat estrangers no acompanyats.
La tendència sostinguda dels mitjans a maximitzar presumptes agressions i a emprar un tractament informatiu criminalitzador respecte dels menors d’edat estrangers no acompanyats pot contribuir a una deshumanització dels joves, que sovint es troben en situacions de vulnerabilitat.
Com a bona pràctica, alguns mitjans de comunicació posen al centre de les informacions l’interès i necessitats superiors dels joves, i els tracten com a subjectes actius de la informació.
El rigor en l’ús de les xifres sovint fa que els mitjans publiquin dades equivocades que, posicionades al títol o subtítol de la peça, condicionen el posicionament del lector sobre els fets que s’expliquen. En el Cas Calàbria també es va publicar el nom de pila d’un membre del Sindicat de Venedors Ambulants de forma errònia ja que els periodistes van copiar-lo de l’escrit de la Fiscalia que l’havia copiat prèviament de l’informe policial.
En el Cas Calàbria els mitjans no exerceixen la funció de vigilància dels poders públics: no s’explica que l’Estat actua d’ofici per protegir els interessos d’empreses privades, ni els costos derivats del procés judicial. Malgrat aquesta tendència, alguns mitjans exposen els arguments i la visió de la defensa, que contextualitza la venda ambulant no autoritzada com a una activitat de supervivència.
Els mitjans informen que la Fiscalia equipara una pena de presó a l’expulsió del país. Els periodistes no s’alerten ni reflexionen sobre com s’usa el Codi Penal per controlar els fluxos migratoris, ni de com n’és de contradictori expulsar una persona del país quan l’objectiu de les polítiques penitenciàries és la rehabilitació i la reinserció.
