Poques setmanes abans de l’inici de la campanya electoral per a les eleccions generals del 28 d’abril, saltaven als mitjans titulars que recordaven The Handmaid’s Tale: segons alguns rotatius, el president del Partit Popular, Pablo Casado, oferiria protecció davant eventuals expulsions a les dones migrants que donessin els seus fills en adopció. L’ambigüitat de la proposta va propiciar un foc encreuat entre el PP i els mitjans de comunicació. El resultat: una oportunitat perduda per denunciar les vulneracions de drets i desemmascarar la instrumentalització política de les dones migrants per part de la formació de Casado en plena precampanya electoral.
A la Convención de Familia e Igualdad del PP, celebrada el 9 de març de 2019, el candidat del Partit Popular, Pablo Casado, presentava la Ley de Apoyo a la Maternidad per superar l’”hivern demogràfic” que viu el país. En el document, una de les propostes que presenta el PP és “protegir” les dones migrants indocumentades i embarassades que decideixin donar els seus fills en adopció. La proposta, que no va ser esmentada durant l’acte ni destacada en la nota de premsa oficial que en va emetre el partit, va saltar als mitjans uns dies més tard, després que el diari El Mundo publiqués a la seva edició impresa una informació titulada “Blindaje a las sin papeles que den hijos en adopción” (reproduïda, entre altres, en aquest article de eldiario.es), que va córrer àmpliament per xarxes socials abans que la resta de mitjans la reproduïssin. Casado, que setmanes abans ja havia protagonitzat polèmiques relacionades amb els drets sexuals i reproductius, com recull el mitjà eldiario.es, ha recorregut en aquesta ocasió a les acusacions de fake news, creant així un foc encreuat entre el partit i els mitjans de comunicació.
A l’”empara” de la Llei d’estrangeria
Un bon nombre de mitjans ha respost amb contundència a la proposta de Casado i a la gestió comunicativa de la crisi que va provocar. El Periódico, per exemple, titulava una de les peces de seguiment del tema amb contundència: “El PP s’agafa al victimisme per frenar l’embolic sobre immigrants i adopció”. En un article d’opinió a eldiario.es, el seu director, Ignacio Escolar, ironitzava titulant “Les mentides de Casado sobre el seu pla d’adopció per a dones immigrants i el seu irreprotxable expedient acadèmic”.
Diversos mitjans, però, acaben formulant les informacions crítiques amb la proposta de Casado que poden crear confusió. El diari El País i el rotatiu del Grupo Zeta, per exemple, publiquen dues peces en què s’aprofundeix en la proposta del PP, explicant que consisteix en un mecanisme de protecció a través de l’anonimització dels expedients d’adopció per a dones migrants en situació irregular.
En ambdues notícies es desacredita la proposta de Casado a través dels posicionaments de diverses ONG per la defensa dels drets de les persones migrades, les quals afirmen no tenir constància que la decisió de donar els seus fills en adopció sigui generalment motiu d’obertura d’expedient d’expulsió per a aquestes persones. Per fer-ho, però, El Periódico empra el titular “Les entitats repliquen que la llei ja protegeix les sensepapers”, i El País, “La llei ja empara les embarassades migrants a qui vol protegir Casado”. Aquests titulars blanquegen la Llei d’estrangeria, que ha estat denunciada reiteradament per entitats com SOS Racisme precisament per ser una llei “en essència segregadora i paradigma del racisme institucional”.
A la peça d’El Periódico, a més, es destaca que la Llei d’estrangeria preveu el principi de no-devolució i altres mesures de protecció de persones embarassades. Aquest supòsit de la llei, però, no és aplicat en tots els casos, com denunciaven el mes de desembre de 2018 diverses ONG de drets humans a través d’Amnistia Internacional, les quals destacaven que els procediments d’expulsió sumària i exprés inclosos a l’acord de readmissió entre Espanya i el Marroc de 1992 no permeten la protecció d’aquest dret a causa de la rapidesa amb què s’apliquen. Segons les entitats, la celeritat amb què es duen a terme aquestes expulsions no permet identificar persones embarassades però tampoc membres d’altres col·lectius vulnerables (infants i joves menors d’edat no acompanyats, víctimes de tràfic de persones, persones LGBTI o amb diversitat funcional), a les quals se’ls haurien d’oferir proteccions especials. És a dir: el supòsit és present a la llei, tot i que a la pràctica no sempre s’aplica.
Així, i malgrat la voluntat d’alguns mitjans de desacreditar la proposta mitjançant l’ús de fonts d’ONG, la manca de matisos en les afirmacions reproduïdes construeix una narrativa que blanqueja la legislació vigent, enlloc d’aprofundir en les mancances d’aquesta.
Fake news i instrumentalització política
En un primer moment d’aparició de la proposta als mitjans, aquesta s’ha desmuntat des de diversos marcs ideològics, especialment des d’un punt de vista de defensa dels drets de les persones migrades en situació administrativa irregular, i el PP ha rebut crítiques de mercantilització (aquesta columna de Público n’és un exemple). En una segona instància, i quan es comença a afirmar que “la llei ja protegeix les dones migrades”, un gran nombre de mitjans passen a subratllar la futilitat de la proposta (El País, El Periódico). En aquest context, Casado ha optat per un contraatac als mitjans en el qual, tanmateix, ha afiançat el seu discurs xenòfob i classista denunciant que se li hagi recriminat “una aberració que no atribuiria ni a un polític del tercer món”, com difonen un bon nombre de mitjans (Público, El Mundo o la Cadena Ser, entre d’altres).
Enmig d’aquesta nebulosa, però, el que les redaccions s’obliden de destacar és que, davant de la suposada “manca de necessitat de protecció” de les dones migrants embarassades, el partit de Casado les hagi instrumentalitzat. Aquest ús interessat d’un problema aparentment inexistent es dóna en plena precampanya electoral d’uns comicis marcats per l’auge de l’extrema dreta, en què els drets reproductius han estat un important factor diferenciador entre les formacions de dreta, com destacava eldiario.es abans de l’esclat de la polèmica.
Tot i que diversos mitjans han publicat peces intentant desgranar les veritats i mentides darrere la proposta (El Confidencial, El Mundo), en general aquests articles s’han centrat en la discussió sobre què s’ha dit i què no s’ha dit, en lloc d’incitar un debat profund sobre el contingut de la proposta i el context en el qual es dóna. El foc encreuat de missatges contradictoris i acusacions entre mitjans i agents polítics contribueix a generar una nebulosa d’informació difícilment processable per l’audiència. En la major part dels casos, els mitjans de comunicació obliden que una de les seves missions és aportar claredat a les informacions obtuses que difonen els agents polítics per tal que la ciutadania pugui avaluar-les críticament.
Una bona pràctica en aquest sentit seria aquesta peça d’eldiario.es, on es reprodueixen veus d’ONG i persones expertes que contextualitzen i analitzen l’estratègia del PP de Casado en termes polítics.
Quins posicionaments difonem? Quin llenguatge emprem?
Durant el debat entre el PP i altres forces polítiques o actors socials es van difondre acríticament posicionaments xenòfobs com el de Cuca Gamarra, portaveu del partit de Casado en política social. Fruit de la controvèrsia, Gamarra ha declarat que la legislació que proposa el PP a nivell estatal, i que ja ha estat aplicada a nivell local a la comunitat de Madrid, ha permès que entre 30 i 40 criatures no hagin estat abandonades “en contenidors”. La reproducció acrítica d’aquest tipus de declaracions (com fa la nota de l’agència EuropaPress difosa en mitjans com La Vanguardia), intensifica l’“halo de dubte sobre la idoneïtat de ser mares” que s’ha imposat a les dones migrants en situació irregular a través d’aquesta polèmica, denunciat per entitats com la CEAR.
En diverses notícies que ja hem esmentat, a més, s’empra un llenguatge discriminatori cap a les persones migrants. Al titular d’El Periódico, “Les entitats repliquen que la llei ja protegeix les sensepapers”, per exemple, es deshumanitzen les dones que viuen a Espanya sense regularitzar la seva residència. L’adjectiu “sensepapers” (“simpapeles” en la versió castellana) com a únic element per referir-se al col·lectiu les redueix a subjectes definits per la seva situació administrativa, com ja explicàvem en aquest article. L’ús d’aquesta classe d’estratègies referencials contribueix a la normalització de les vulneracions de drets cap a aquests col·lectius.
Pel que fa a les fonts informatives, les veus expertes emprades en aquesta cobertura no han estat sempre les més adequades. Un dels casos més destacables és aquesta peça del rotatiu 20 minutos, on les dues fonts que apareixen com a representants de la societat civil són homes, nascuts a l’Estat espanyol i líders de moviments sindicals.
