La premsa local acostuma a passar desapercebuda en les crítiques per les cobertures dels mitjans, sigui d’organismes públics, entitats de la societat civil o particulars via xarxes socials. El seu impacte menor, una audiència més estratificada per territori i el fet que sovint hi ha la percepció que és una premsa “menys ideologitzada” –exceptuant el posicionament de política municipal– provoca que els casos de discurs discriminatori passin més per alt. Però en realitat la premsa local té un altíssim grau de penetració a les respectives audiències i sovint és l’única cronista de la realitat més quotidiana. Un observatori privilegiat del tractament de fenòmens com les migracions o la diversitat i la seva acceptació social.
També hi ha un cert paternalisme en aquesta manca d’auditoria, ja que en certa manera pressuposa que és una “premsa de segona” a la qual no se li pot exigir el mateix nivell de professionalitat que als mitjans generalistes. L’anàlisi de la cobertura de temes sensibles, com la vinculació entre migració i seguretat, mostra com aquests preconceptes no són reals. En espera d’una anàlisi més extensa i sistemàtica, una recerca en diferents mitjans locals deixa la percepció que els seus problemes són similars als de la resta.
Nacionalitats dels detinguts
Afortunadament, hi ha diaris molt curosos i amb bones pràctiques com El Far.cat, un mensual de l’Hospitalet i el Baix Llobregat que evita, per exemple, identificar les nacionalitats de les persones detingudes per presumptes delictes. Així s’allunya de la pràctica tan normalitzada en alguns mitjans, considerada pel codi deontològic innecessària i desinformativa, ja que no aporta cap informació rellevant i, en canvi, només promou els estereotips i l’exclusió de certes comunitats.
Tal com fan la majoria de mitjans de comunicació generalistes, molts mitjans locals cauen en la inèrcia d’incloure la nacionalitat de detinguts als textos. En bona part això es deu a les dinàmiques de producció de les notícies, que fan que sovint es publiqui la informació copiada de les notes de premsa emeses pels Mossos d’Esquadra que identifiquen de forma sistemàtica els detinguts. És el cas del digital elllobregat. Amb tot, sempre es pot anar més enllà, com és el cas de la Revista del Maresme. En aquest digital és habitual destacar la nacionalitat dels detinguts en el mateix titular: “Detinguts quatre albanesos per onze robatoris a domicilis del Masnou, Teià, Tiana i Premià de Dalt”, però preferentment si aquests són estrangers o provinents de determinats països, ja que a vegades la nacionalitat no sembla tan important: “Detingut un home al Canet Rock per tocaments a una noia”. La redacció, a més, no respecta la presumpció d’innocència i, en altres casos, poden tenir l’agreujant de tractar-se de menors d’edat, un col·lectiu especialment vulnerable i assenyalats de forma col·lectiva: “Detinguts dos Menes per abusar sexualment d’una noia a Canet i gravar-ho amb vídeo”.
Alarma mediàtica pels infants migrants
Precisament la situació dels menors migrants no acompanyats (explotada mediàticament a través de l’etiqueta “mena”) ha omplert en els darrers mesos moltes pàgines de notícies poc rigoroses i sovint alarmistes. Al digital de Viladecans Vilapress es preguntaven el maig passat si s’instal·laria a la localitat un centre de menors d’edat tutelats. No tan sols hi ha una errada al titular, que anomena els joves “menors no tutelats”, quan són menors no acompanyats tutelats per la Generalitat de Catalunya a través de la DGAIA, sinó que al segon paràgraf presenta la possibilitat com una causa d’alarma: “La notícia ha incomodat molts veïns del municipi que tenen molt presents els darrers conflictes ocorreguts a la veïna ciutat de Castelldefels”, mentre que al final del text especifica que “la situació dels menors estrangers no acompanyats comença a preocupar a molts municipis no tant pels joves sinó per la situació en la qual es troben al centre i els dispositius amb els quals compta l’Administració”. És un plantejament com a mínim estrany que, si la preocupació és sobre les condicions d’allotjament, l’article comenci destacant la incomoditat dels veïns i citant uns “conflictes” que, per cert, es refereixen als atacs racistes patits per l’alberg de Castelldefels i en el qual els menors serien les víctimes, tal com va explicar el mateix digital.
Una altra de les males pràctiques és l’ocultació i desideologització de les actituds racistes i xenòfobes, fins i tot quan aquestes comporten agressions greus. En relació amb els atacs patits al centre de menors de Castelldefels, elllobregat afirma en un titular que “Castelldefels no és racista”. Al text es consulten diverses fonts que coincideixen a assegurar que l’atac que va produir-se a Cal Ganxo –nom de l’alberg– el 10 de març no té “connotacions xenòfobes”, ja que entre el grup d’atacants “hi havia sud-americans i marroquins”. De fet, al text pràcticament s’acusa els joves tutelats d’haver provocat l’assalt, i l’única veu una mica dissident és la de la DGAIA. En cap moment s’ofereix la versió del professionals responsables, un dels quals va resultar ferit. És especialment preocupant que l’atac –que segons Vilapress el van portar a terme vint-i-cinc persones encaputxades– elllobregat el defineixi com que “van pujar a Cal Ganxo a reprendre l’actuació dels menors”.
“Sensacionalisme ètnic”
L’ús del que podríem anomenar “sensacionalisme ètnic”, que barreja el clickbaiting amb els prejudicis racials, pot trobar-se també a molts mitjans locals, de la mateixa manera que es troba als generalistes. L’ús de titulars amb expressions cridaneres rere els quals només hi ha notícies descontextualitzades i redactades a partir d’una piulada que, en realitat, és l’única font i que sovint és part. El digital barceloní Metrópoli Abierta ofereix nombrosos exemples d’aquestes pràctiques, com l’“Agressió d’un mena a un equip del canal Antena3” o el vídeo sota el títol “Nova baralla multitudinària al Raval entre àrabs”. En el primer cas és impossible saber el context en el qual es produeixen els fets i la notícia és bàsicament un fragment de vídeo totalment descontextualitzat penjat a Twitter per un usuari que l’acompanya de proclames racistes. L’única aportació de la notícia és aquest breu paràgraf: “Els menors no acompanyats, més coneguts com a ‘menes’, són immigrants estrangers que arriben sols a Catalunya. Molts d’ells, a causa de les deficiències del sistema, acaben integrant-se en bandes de delinqüents, fet que pot provocar que quedin al marge de la societat a una edat molt jove”.
El segon exemple segueix el mateix patró. Un vídeo difós a Twitter per una associació que assegura que combat la inseguretat al carrer i sense cap context ni explicació és l’única font d’una “baralla multitudinària entre àrabs”, ja que “alguns dels que s’enfronten vesteixen túniques i parlen àrab”. Com que al vídeo es veu que la violència no és gaire greu, la notícia especifica que “la disputa, a diferència d’altres ocasions, no va a més”.
Si bé és cert que els mitjans locals compten amb menys pressupost que els grans generalistes, la seva responsabilitat social és la mateixa i les bones pràctiques localitzades podrien indicar que és més una qüestió de voluntat i formació que no de pressupost. I, a pesar que la seva audiència sigui menor, també és cert que no només aquests mitjans arriben a molta gent que sovint consulta poc els mitjans generalistes, sinó que, a més, per la seva condició de locals, són llegits amb “menys prevenció”.
