ANNA SURINYACH (Barcelona, 1985) és fotoperiodista freelance i una de les fundadores de 5W, una revista anual de temàtica internacional de la qual és també editora gràfica. Especialista en moviments poblacionals i drets humans, la seva feina és una reflexió constant per crear imatges que expliquin la realitat social d’una altra manera: persones que han hagut de migrar i que tenen al darrere professions i aspiracions, retrats que interpel·len, dones que ens mostren la intimitat de les seves cases en zones de conflicte on normalment els protagonistes són els homes. “Quan comença a haver-hi discursos gràfics que trenquen el discurs únic, la gent ho agraeix i ho demana”, diu Surinyach, que va començar la seva carrera com a fotògrafa a Metges Sense Fronteres i es mostra crítica amb la pressió i el ritmes als quals els mitjans més convencionals sotmeten els periodistes. Aquestes són les dinàmiques que amb 5W i els seus projectes més personals està determinada a canviar. Les imatges, subratlla apel·lant a la responsabilitat dels periodistes, “no només són cromos que poses per ajudar a digerir el text”.
Ara que comencem a parlar de discursos de l’odi i discursos discriminatoris, quin paper hi té el fotoperiodisme en la construcció i difusió d’aquests relats?
La imatge és molt més directa que el text, molt manipulable, i té un impacte visual que és amb el que finalment es queda la gent. Per això, com a fotògrafs, i especialment els editors gràfics, hem de procurar no fer imatges que no siguin tan fàcilment manipulables. Però una de les figures més sacrificades del que s’ha anomenat la crisi dels mitjans és la fotografia i, amb ella, l’editor gràfic.
Moltes vegades la informació internacional està feta per agències i el periodista des de la redacció ja té prou feina. Llavors normalment agafa i posa la top pic, que és la imatge que les agències han triat com la que millor representa un tema. No és criticable, el que fa el periodista, sinó que no hi ha l’editor gràfic, que seria qui hauria de dedicar el temps a buscar unes imatges que intentessin no corroborar aquests discursos que acostumen a ser de dretes o de l’odi. Crec que això s’aconsegueix no tan sols amb una imatge, sinó amb un projecte més ampli i fent un esforç per generar un altre tipus d’imatges i trencar amb aquesta saturació d’imatges, perquè en temes per exemple de migracions s’expliquen sempre les coses de la mateixa manera.
T’he sentit dir que pots trigar quatre hores per triar quatre fotografies que posteriorment publicaràs… Es pot fer aquest tipus de periodisme que feu a 5W amb el ritme i les dinàmiques d’una redacció diària?
No. Nosaltres no volem competir amb la informació diària. Si féssim això ni podríem tenir la qualitat que tenim ara ni podríem aguantar el ritme de treball que requereix fer informació continuada. El problema és que quan tu estàs fent “xurros” hi estàs tan ficat que et costa allunyar-te i això genera que molts periodistes, que estan sotmesos a molta pressió i a uns temps inhumans, no tinguin temps per pensar. És impossible que una persona que fa una roda de premsa, després va al Parlament i després a un concert tingui capacitat de reflexió sobre el que està fent. Les dinàmiques dels mitjans ajuden al fet que aquests discursos que són demagògics i amb grans titulars surtin a la llum pública i dominin els debats, perquè no hi ha temps de parar-te i pensar “què estem fent?”.
Cada vegada un sol periodista ha d’assumir més tasques amb menys diners…
L’estiu passat vam estar amb l’Agus Morales [periodista i director de la revista 5W] tres mesos a la frontera sud i vam treure una peça del que estava passant. Tres mesos i una única crònica, llarga, però una! La gent que era treballant allà per a mitjans generalistes hi va ser molt menys temps que nosaltres i va fer una peça pràcticament diària. Era impossible que poguessin reflexionar el que nosaltres havíem reflexionat. A més, per aconseguir un altre tipus d’imatges necessites accedir a un altre tipus de situacions que no sigui l’arribada de vaixells a la costa. L’Agus i jo vam voler anar a un centre de primera acollida, i per aconseguir aquest accés vam estar dos mesos. Qui es pot permetre això fent informació diària? Estem en una situació en què, o canvien les dinàmiques o seguirem perpetuant aquests discursos i imatges.
Què ha de tenir una fotografia perquè trenqui estereotips?
El que no ha de tenir és el que tenen totes les imatges que estan ensenyant el mateix. Jo vaig ser molt crítica amb les imatges que s’estaven fent l’estiu del 2018 a la frontera sud, amb els vaixells de salvament marítim amb els nois arribant amb les mantes de la Creu Roja, perquè sempre estàvem fent el mateix: arribàvem i fèiem aquestes imatges per denunciar el que estava passant. Els companys que treballaven per a mitjans generalistes les feien, però després es trobaven que s’acompanyaven d’uns titulars del tipus “El sistema està desbordado”, “Nos invaden”… Els mateixos fotògrafs deien “com pot ser que estigui passant això?”.
Moltes vegades, quan ens detenim a analitzar el conjunt d’una informació, resulta que la fotografia és bona però el text és molt millorable, o a l’inrevés…
Per molt bona llum que tinguin les imatges i molt ben compostes que estiguin, per moltes cares de pena o de dones embarassades, això la gent ho ha vist quaranta vegades i no fa que la gent reaccioni. Donant-li moltes voltes, vaig pensar que necessitava imatges de tota aquesta gent que està arribant a la Península fent coses, en lloc de rebent ajuda. Amb aquesta intenció entràrem al centre de primera i segona acollida, i els tenia allà estudiant o fent esport, jo començava a crear imatges on ja no els veus com a migrants, sinó com a gent jove.
Durant l’estiu del 2018 hi va haver un moment en que les persones que havien arribat a la frontera sud se les enviava a ciutats com Madrid, Bilbao i Barcelona, se les abandonava a l’estació i se’ls donava diners perquè anessin a França.. La millor imatge que jo vaig fer aquest estiu és quan anàvem pel carrer de Sants amb un grup de cinc nanos que estàvem intentant distribuir per cases de voluntaris que els estaven acollint. Hi havia una noia al costat d’un cotxe que tenia la roda rebentada. Un d’ells em va dir: “Hem d’ajudar aquesta noia!”. Els cinc li van dir a la noia “Volem ajudar-te” i li van canviar la roda. Llavors jo vaig fer la foto. Per mi aquesta era la millor imatge, perquè ells estan ajudant algú de la societat d’acollida.
Creus que l’audiència és conscient que està consumint imatges que apuntalen el discurs dominant i ja està demanant altres narratives?
Jo faig moltes xerrades sobre la importància que té saber llegir les imatges i quines imatges ens estan enviant els mitjans, perquè això té més força que mil pàgines de literatura. Quan jo ensenyo quins titulars acompanyen les imatges, la gent s’adona com a través de les imatges ens manipulen. Potser la gent no n’és plenament conscient, però sí que quan comença a haver-hi discursos gràfics que trenquen el discurs únic la gent ho agraeix i ho demana. A 5W la gent ens diu molt “que bé tracteu la fotografia i com es nota”. Una de les claus de la revista és que la imatge també doni informació, no només són cromos que poses per ajudar a digerir el text.
Potser la solució per canviar aquest discurs dominant passa per canviar la propietat dels mitjans, com heu fet a 5W?
No crec que sigui tant així. Hi ha mitjans grans amb els quals estic d’acord pel que fa al seu posicionament gràfic. En casos molt determinats, els mitjans sí que utilitzen les fotografies per bé o malament, però normalment crec que ni tan sols és intencionat.
Per exemple, recentment The New York Times va decidir publicar la fotografia de Valeria i el seu pare [migrants ofegats al riu Bravo intentant arribar als Estats Units] perquè volia fer tornar el debat de la població migrant, i jo crec que amb bon criteri. La fotògrafa russa Tatiana Vinogradova va guanyar el 2018 una de les categories del World Press Photo per un treball en què fotografiava prostitutes russes. Si a mi m’envien a Rússia vint dies a fer fotos de prostitutes russes, el que faria és buscar una dona rossa, amb els pits grans, prima. El problema és més que, quan mirem una foto i els fotògrafs quan la fem, tothom busca el que té al cap. Però quan veus les seves imatges veus que la majoria de les prostitutes russes no tenen res a veure físicament amb el que jo tinc al cap del que seria una prostituta russa. La seva mare era treballadora sexual. Quan ens envien a fer temes fotogràfics que no coneixem bé el que fem és copiar. I així és impossible trencar estereotips.
Habitualment, els mitjans envien periodistes i fotoperiodistes occidentals a cobrir l’actualitat de països del sud. Condiciona la mirada el fet de ser occidentals?
Estem supercondicionats. Jo sóc molt crítica amb les imatges que vaig fer al principi amb Metges Sense Fronteres. A mi m’envien a un camp de nens desplaçats a Sudan del Sud i jo, amb tots els coneixements que tinc i totes les imatges que he vist de companys d’internacional que per mi eren referents, el que intento fer és les mateixes imatges que feien ells. És normal que la gent quan surt de les facultats copiï els seus referents, però com a fotògrafs tenim molta responsabilitat i no podem perpetuar-nos en aquesta còpia. La gent que vol fer periodisme documental, fotoperiodisme seriós, s’especialitza en un tema. Això significa que pots estar dos anys investigant sense treure la càmera.
És per això que ara, després de fer tota aquesta feina a la frontera sud, estàs seguint el tema de les migracions a Barcelona…
Des de fa set o vuit anys he estat seguint els moviments de població, i l’estiu del 2018 va ser un moment de reflexió. Això no vol dir que no s’hagi de fotografiar els morts del Mediterrani o els salts de la tanca, tot això ha d’estar documentat, perquè la fotografia és també memòria històrica. El que passa és que també cal un altre tipus de discurs gràfic. Amb aquesta reflexió ara estic amb un projecte que es diu El selfie de les migracions amb Séverine Sajous, que és una fotògrafa més artística però molt crítica. El que fem és agafar i analitzar el material gràfic que un grup de nois migrants (alguns dels quals apareixen en la meva imatge de la roda) ensenya a les xarxes socials a les seves famílies, què enregistren als seus telèfons mòbils i què és el que ells pensen de com els estem fotografiant nosaltres. Amb això analitzem també la importància que per ells tenen les xarxes socials; hi ha qui té tres perfils de Facebook: un per a la família, un per al traficant que l’obliga a posar fotos ensenyant que la vida a Europa mola molt i un per a ells, per la seva nova vida.
La de fotoperiodista –com tantes altres– és una professió masculinitzada. Com afecta això a la mirada que es fa dels conflictes?
El segle xxi ha estat fotografiat al 90% per homes. Això vol dir que el que està documentat i amb el que ens estem informant és a partir de la visió de la meitat de la societat. Evidentment, això no va bé i no només afecta les professionals fotògrafes, sinó com estem nosaltres mirant el món. Si tu mires les cent millors fotos de l’any de The New York Times o de The Guardian no tan sols és preocupant el nombre de noies fotògrafes, sinó com hi apareixen les dones representades. Normalment apareixen o com a cuidadores i mares o com a víctimes, ferides o mortes. Aquesta imatge de la dona es perpetua més en contextos de vulnerabilitat com el dels conflictes internacionals.
Això està canviant?
S’estan fent esforços per canviar això, s’estan donant beques a dones fotoperiodistes i estan sortint temes que eren totalment invisibles, com per exemple les dones de l’Amèrica Llatina que lluiten per fer front a la violència sexual. Una altra qüestió és que, per exemple, al Pakistan, on jo he estat ara amb l’Agus Morales, ell només podia accedir a la meitat de la societat, a la part dels homes. Mentre que si ets dona occidental tens accés a tota la societat, perquè pots estar amb els homes i entres també al terreny de les dones. Jo podia accedir a les famílies, perquè si entres a la dona entres a les famílies, i sense entrar a les famílies no pots explicar una part molt important de la societat. Per tot això és important que les dones fotoperiodistes tinguem més veu, no tan sols perquè nosaltres estiguem millor considerades a l’ofici.
