És racista, anomenar amb l’acrònim ‘MENA’ els menors d’edat migrants? Hem d’emetre als informatius les declaracions racistes o pujades de to dels veïns o només els missatges més edulcorats? Què passa si no expliquem el context d’una notícia i ens quedem en les xifres? La manca de temps i la precarietat porten a males praxis periodístiques? Quina implicació té el llenguatge? Sobre totes aquestes preguntes es va debatre a l’acte ‘Periodisme a la sala de miralls’ organitzat per l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans del Grup Barnils i la regidoria de Drets de Ciutadania, Participació i Justícia Global de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’objectiu d’analitzar la complicitat i la responsabilitat del periodisme en la creació de discursos discriminatoris.
Quan s’escriu en un buscador d’Internet l’acrònim ‘MENA’ surten més de 12 milions de resultats, la majoria amb una connotació negativa. Les entitats socials han mostrat en reiterades ocasions el seu descontentament en relació a l’ús del terme MENA (Menor Estranger No Acompanyat), i apunten que s’hauria de dir menor migrant no acompanyat. Però, i els mitjans de comunicació, com es relacionen amb aquest terme? Amb aquesta pregunta, la periodista Montse Santolino encetava la moderació del debat a l’acte ‘Periodisme a la sala de miralls’, organitzat per l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans a l’Espai Societat Oberta. Periodistes i membres d’entitats eren convidats així a discutir, cara a cara, la responsabilitat del periodisme en la creació de discursos discriminatoris.
Durant set mesos, des de l’Observatori s’ha posat el focus en analitzar i visibilitzar les pràctiques periodístiques que tenen impacte sobre col·lectius socials per tal de posar-hi remei. Xenofòbia, islamofòbia, sensellarisme, homofòbia o migració han estat alguns dels temes que s’han analitzat durant aquest temps. En el cas concret de les cobertures sobre els menors d’edat migrants, s’ha popularitzat i deshumanitzat l’acrònim MENA. És cert que les lletres per si soles no discriminen a ningú, però les paraules no són buides. L’associació de termes i conceptes a les que s’ha vinculat l’acrònim han generat la construcció d’imaginaris col·lectius discriminatoris cap aquest grup de nois i noies arribats sense referents familiars. Per Natàlia Vila, periodista del diari Ara, el que fan les sigles “és deshumanitzar” el col·lectiu, i matisa: “quan els convertim en etiqueta els separem de la persona que està patint una situació.” “Moltes vegades els periodistes som transmissors de la realitat i intentem acostumar el públic a termes que estem treballant, i en aquest camí perdem l’empatia i els deshumanitzem”, lamenta Vila. A vegades, però, el criteri per posar o no MENA respon a una problemàtica tècnica: l’espai. “Les capçaleres dels diaris tenen una mida on has d’encabir un titular, és molt més fàcil posar MENA perquè hi cap, que dir ‘menors migrants que venen sols’…”, remarca la periodista de l’Ara. Un problema similar és el que es troba Ferran Moreno Garcia, periodista de la secció de societat dels informatius de TV3: “A la tele tenim un minut i mig per explicar una notícia, és un factor que limita.” Fa uns mesos a la televisió pública catalana es va decidir, després d’un llarg debat, deixar d’utilitzar el terme. Aquest canvi, explica Moreno, va venir després de cobrir les primeres concentracions en contra dels centres d’acollida dels menors d’edat: “Tothom diu MENA amb connotació negativa.”
Jessica Mouzo, periodista d’El País, comparteix que no s’han d’utilitzar els acrònims i destaca que la discussió està sobre la taula de les redaccions cada dia. Per ella, és també gràcies a les entitats socials que el debat és vigent. “Això no arriba a l’audiència, però estem discutint constantment quins termes fer servir”, explica Mouzo. Per la periodista i productora cultural Tania Adam, fundadora i editora de Radio Àfrica Magazine a Betevé i col·laboradora a Els Matins i la Directa, és important recordar sempre que un menor d’edat estranger no acompanyat és un “nen del carrer i actua com a tal”. I es pregunta: “Què faríem per sobreviure, nosaltres? Robar i esnifar cola no és el correcte, però és supervivència”. A més, es queixa, “no entendre el context porta a estigmatitzar.” Per ella, l’estigmatització va més enllà dels mitjans de comunicació, ja que el llenguatge està immers també en patrons culturals com l’educació, la societat o la família, unes institucions que es retroalimenten entre elles constantment.
Trencar amb l’etnocentrisme i la manca de diversitat a les redaccions
El passat abril, Mossos d’Esquadra presentava a la Junta de Seguretat de Barcelona un informe on ensenyava que el 18% dels menors migrants no acompanyats han delinquit, com a mínim, en una ocasió. Si bé des del cos policial es destacava aquesta xifra, el que no s’explicava tan explícitament era que el 82% no han delinquit mai. Davant d’aquestes xifres, on posa el focus el periodisme?
Un dels problemes principals de la reproducció i creació de discursos discriminatoris als mitjans passa per l’homogeneïtzació del perfil dels periodistes. “Si a les redaccions hi hagués periodistes marroquins, negres o de pares estrangers no tindríem certs debats o discussions”, remarca Natàlia Vila, que critica que les redaccions són “microcosmos”. Aquesta poca diversitat, a més, comporta en moltes ocasions poca diversitat de fonts d’informació. A la redacció de l’Ara, quan va aparèixer aquesta notícia va haver-hi un llarg debat, recorda Vila. “Vam intentar explicar el context, com arriben aquests nens, com viuen”. Per ella, les fonts inclouen els membres de l’Associació Ex-Mena: “És aleshores quan veus que algú hauria de vetllar per ells i que s’ha de fiscalitzar les administracions”, remarca. No obstant això, per poder fer-ho cal temps, un bé molt preuat i poc comú a les redaccions de la immensa majoria dels mitjans de comunicació. Entre el públic seu Laia Serra, membre del Sindicat de Periodistes de Catalunya, que es plany de la situació laboral de la majoria d’informadors. “Hem de pensar en quines condicions estem treballant els periodistes, hem de tenir consciència de treballadors per defensar una feina en condicions i de qualitat”, remarca. Per ella, “crear manuals i recomanacions està bé, però cal una regulació que garanteixi el dret a la informació de qualitat de tota la ciutadania”.
Les condicions en què es fa la feina són importants però també la capacitat periodística dels professionals. “Hem de girar el mitjó!”, assegura des de la fila zero Xavier Giró, responsable de l’Observatori de la Cobertura de Conflictes i professor de moltes generacions de periodistes que han passat per la Universitat Autònoma. Per ell, en moltes ocasions les males cobertures periodístiques no responen a finalitats perverses, sinó a l’etnocentrisme, al fet de jutjar els altres des dels nostres valors i cultura pròpia. “Això no va del 20% o el 80%, els mitjans també podrien haver dit: ‘Les condicions amb què l’Administració acull aquests joves poden propiciar que delinqueixin’.” Els periodistes no només decideixen les paraules amb què expliquen uns fets, sinó també allà on posen el focus i què deixen a la penombra.
La responsabilitat dels mitjans i els missatges racistes
“Cal temps i calen mans, per parar-se a pensar”, afegeix Vila. Tania Adam recorda la importància “d’anar a l’arrel dels conflictes, agafar el telèfon, quedar amb les fonts, anar més enllà”. Per això recorda que cal abordar també notícies que parlin del Marroc, de la seva cultura, que mostrin altres pensaments i que posin en valor el seu dia a dia. Només així, diu, es podran combatre discursos racistes i xenòfobs. Des de SOS Racisme, Marilda Sueiras critica que “el racisme apel·la a la por, i si la notícia genera emoció, tindrà molts més clics”.
Però què hem de fer, quan un ciutadà fa declaracions racistes als mitjans? Ferran Moreno Garcia, d’Informatius de TV3, va cobrir moltes de les manifestacions a favor i en contra dels centres d’acollida de menors d’edat tutelats per la Generalitat. “Els veïns ens diuen a càmera missatges molt durs… els hem d’emetre tal qual o els hem de censurar i només reproduir els més edulcorats?”, es pregunta el periodista. Al debat, algunes persones creuen que és millor ensenyar que hi ha qui té un to molt dur i altres aposten per no fer d’altaveu dels missatges racistes.
Reflexió i formació per combatre discursos discriminatoris
L’acte avança i hi ha consens pel què fa a propostes per revertir aquesta situació: exigir reflexió i formació. Des de l’Ara han creat comitès formats per treballadors de la plantilla i la direcció, on discuteixen sobre aquestes qüestions, creen codis de bones pràctiques periodístiques i decideixen quins termes utilitzar i quins no. En el cas d’El País, Jessica Mouzo fa un reclam a les entitats que treballen dia a dia amb col·lectius vulnerabilitzats per tal que els expliquin quins termes i per què s’han d’utilitzar i quins no. “Hem de parlar més entre periodistes i entitats”, destaca. Se suma a la seva petició Ferran Moreno, que remarca que “quan coneixes més les entitats i col·lectius, també obres el ventall de temes que pots explicar i aportes un nou discurs”. Per Tania Adam, “hem de trobar la manera d’entendre la realitat, el que tenim no ens val”, conclou.
La responsabilitat, però, també és dels polítics. El regidor de Drets de Ciutadania, Participació i Justícia Global de l’Ajuntament de Barcelona, Marc Serra, opina en l’obertura de l’acte que “és inadmissible que aquest estiu alguns representants de totes les administracions hagin vinculat venda ambulant amb inseguretat.” És clar amb la necessitat de donar “solucions polítiques” als problemes actuals d’acollida.
Des del públic, a la fila zero, aporten les seves reflexions sobre els discursos discriminatoris diverses entitats del tercer sector, com l’Associació Ex-Mena, Lafede.cat, SOSRacisme i UCFR; membres dels observatoris contra l’homofòbia, de la cobertura de conflictes i contra la islamofòbia als mitjans; des d’iniciatives i recursos de l’Ajuntament de Barcelona com BCNvsodi i la Xarxa antirumors; i finalment des de la professió, amb presència del Sindicat de Periodistes i el Grup de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Periodistes de la taula, fila zero i públic assistent comparteixen la preocupació per fer front als discursos discriminatoris. La claredat de les paraules de Giró conclou l’acte: “Des del periodisme hem de vetllar contra la dinàmica de l’etnocentrisme i de la lògica industrial” . El debat, però, continua, perquè el discursos discriminatoris als mitjans, de moment, no han cessat.
