Com apareixen lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals als mitjans de comunicació, més enllà de la cobertura que cada any fan de la commemoració del 28 de juny, diada de l’alliberament LGBTI? Seleccionem bones i males pràctiques dels darrers mesos als mitjans catalans amb més audiència, en funció de la forma d’aproximar-se a la realitat del col·lectiu, en base a l’informe “Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans” de Mèdia.cat, que l’any passat va analitzar 319 peces informatives dels mitjans més llegits a Catalunya (El Periódico, La Vanguardia, Ara, Vilaweb i Nació Digital).
Els mitjans de comunicació donen una important cobertura al col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals al voltant del 28 de juny, dia de l’alliberament LGBTI que commemora els fets d’Stonewall Inn a Nova York: en aquella data, l’any 1969, es va produir una revolta del moviment contra la persecució policial que va desembocar en avalots durant setmanes. De fet, el 24% del total de notícies que es publiquen sobre el col·lectiu té com a tema la diada del 28-J segons l’informe de Mèdia.cat de l’any passat.
Aquesta dada mostra l’èxit de l’estratègia de comunicació del moviment LGBTI que, a base de diades temàtiques, ha aconseguit visibilitzar la discriminació que pateix. Hi ha diades de visibilitat lèsbica, trans, bisexual, de la gent gran, contra la LGBTI-fòbia a l’esport o contra la LGBTI-fòbia en general, just el dia -17 de maig- que l’Organització Mundial de la Salut va descatalogar l’homosexualitat com una malaltia mental. Però el fet que 1 de cada 4 notícies sobre el col·lectiu facin referència al 28-J també mostra un fracàs: si el moviment LGBTI no genera notícies a través de diades, els mitjans no fan recerca sobre el col·lectiu, i tampoc no han incorporat un tractament transversal de la diversitat afectivo-sexual, familiar i de gènere a les notícies ni una perspectiva LGBTI a la informació.
A partir de les conclusions de l’informe de l’any passat, hem copsat l’evolució del tractament del col·lectiu, analitzant enguany la cobertura entre desembre de 2018 i juny de 2019. Hem seleccionat aquelles peces que hem considerat més representatives de bones i males pràctiques per la forma d’aproximar-se a la realitat de les persones LGBTI als tres mitjans catalans que tenen més audiència: El Periódico, La Vanguardia i Nació Digital.
Cultura, secció de visibilitat
La cultura és un dels àmbits on els mitjans més visibilitzen el col·lectiu LGBTI i ho fan de forma més adequada, a partir de la creixent oferta cultural (especialment la referida a sèries de televisió) que té la diversitat afectivo-sexual com a tema o que la inclou com un dels temes. Això converteix els productes culturals en una nova excusa informativa sobre les persones LGBTI, més enllà de l’estratègia del moviment i de les fonts institucionals que parlen de polítiques per garantir els drets del col·lectiu.
Tot i això, hi ha espai per algunes males pràctiques. El titular d’El Periódico “La fiesta ‘trans’ vuelve a HBO” parla de la segona temporada de la sèrie POSE!: si bé els principals protagonistes de la producció són majoritàriament trans, hi ha també gais i potser hagués estat més afinat parlar de “festa LGBTI” com es fa al subtítol. Tampoc és una sèrie sobre el “món de les dragqueens” tal i com esmenta l’article, sinó que, com descriu en un altre moment de forma més encertada, parla de la “ball culture i les ballroom on es va reivindicar el col·lectiu LGBTI”. De fet, la sèrie té un altre component que l’article no comenta: reflecteix la vida de la comunitat LGBTI negra i hispana de Nova York dels anys 80, que també patia racisme per aquest motiu i, per tant, vivia com a mínim una doble discriminació. Les imatges que il·lustren la notícia són de la segona temporada de la sèrie, cosa que és un pas endavant respecte les típiques imatges amb la bandera LGBTI que solen acompanyar les informacions sobre aquest col·lectiu.
En els darrers mesos hem vist publicades també diverses peces sobre “icones gais”, una conceptualització que sorgeix de la necessitat de referents per al col·lectiu, però que des d’alguns punts de vista pot ser reduccionista i estereotipada. Sobre aquesta qüestió, trobem dos articles molt representatius: “De florero a icono gay: la historia clandestina de Ken, el novio de Barbie” a El Periódico, i una altra peça sobre Ariana Grande “7 razones por las que considerar a Ariana Grande un icono gay del momento”, a La Vanguardia).
La peça sobre el ninot de Mattel, amb unes imatges molt encertades i fora dels recursos habituals, fa visible la història sobre com la comunitat LGBTI va fer seu, el 1992, un Ken més cool anomenat Earring Magic, una situació que va fer que l’empresa el retirés del mercat. Això porta a explicar una interessant història en què el col·lectiu LGBTI i la cultura popular fan que un ninot menystingut pels seus creadors acabe sent una icona gai. Ni tan sols està mal que en el cas de Ken es parle només de gais, ja que es refereix exclusivament als homosexuals masculins.
En la referència Ariana Grande, però, seria més discutible, ja que al principi de tot es refereix a la cantant com a icona del col·lectiu LGBTI i després usa més ‘gai’. L’ús de la paraula ‘gai’ en referència a una dona invisibilitza les lesbianes, tot i que es deu a una traducció literal de l’anglès ‘gay’, que en aquesta llengua s’utilitza tant per homes com per dones.
El principal problema d’aquests articles és que no hi apareixen les veus crítiques amb aquest concepte i que no s’explica d’on sorgeix la necessitat del col·lectiu de tenir “icones” LGBTI o que almenys visibilitzen el col·lectiu: la situació de discriminació i invisibilització en el discurs social, els mitjans, el cinema, la música, etc. fa que cada referent siga una celebració. En el mateix sentit, tot i que no l’esmenten com a icona LGBTI, és molt assimilable la història de “Bilal Hassani, la ‘drag’ eurovisiva que divide a Francia” a El Periódico.
Es comença a trencar el silenci sobre lesbianes i bisexuals
Articles sobre sèries com ara Gentleman Jack o Les de l’hoquei (El Periódico) permeten visibilitzar informativament les lesbianes, que no apareixen habitualment als mitjans. Les peces esmentades ho fan amb imatges de les sèries i de l’actriu Nora Navas, que és entrevistada en relació a la producció de la televisió pública catalana.
The Bisexual ha portat a mitjans com La Vanguardia i El Periódico una realitat silenciada: la bisexualitat, segons l’informe de Mèdia.cat, no tenia ni una sola menció als titulars i subtítols de les notícies que tenien com a tema central el col·lectiu LGBTI. En aquest cas, La Vanguardia planteja de forma més adequada el contingut de la sèrie com a col·lectiu invisible, com es pot veure a partir del títol: El tabú de la bisexualitat.
Notícies al voltant de la boda gai a la sèrie Arthur, l’emergència del còmic lèsbic, bi i trans; la crítica de la pel·lícula Identitat esborrada, o un nou conte de temàtica gai estan molt ben tractades: tant per les imatges (que de fet no usen en cap ocasió la foto de la bandera) com en els textos, que tenen un tractament molt adequat i que contribueix a donar a conèixer els referents LGBTI per al col·lectiu i per a la societat.
La memòria històrica, més present
El 26 de desembre de 2018 es van complir 40 anys de la despenalització de l’homosexualitat i la transsexualitat a l’Estat espanyol, quan es va abolir la llei de perillositat social. Les peces que va dedicar El Periódico a l’efemèride són especialment encertades: va fer un “especial” amb un text introductori i de contextualització, tres entrevistes i testimonis d’aquella època (Jordi Petit, Antonio Ruiz i Sílvia Reyes) i una peça sobre la invisibilitat del lesbianisme en aquell moment. Una cobertura a l’alçada de la importància del moment històric que es rememorava i que permetia aprofundir en la situació que patia el col·lectiu LGBTi durant el franquisme, i més per les circumstàncies específiques de lesbianes, gais i transsexuals. Si s’ha de posar una pega, no és un article suficientment plural: no hi ha testimonis de lesbianes o de trans a l’article introductori.
En canvi, com a mala pràctica, Nació Digital dedicava només una peça breu l’aniversari en qüestió que, si bé relatava el que va passar, no aprofundia de la mateix manera i va fer perdre una oportunitat de contextualitzar la situació del col·lectiu. La memòria històrica ha tingut recorregut informatiu des de l’any 2017 -40è aniversari de la primera manifestació LGBTI a Barcelona-; continuant en 2018 -el mateix aniversari a Madrid- i seguint en 2019, amb els 50 anys dels fets d’Stonewall a Nova York.
Esports: incorporant la diversitat, però amb alguns “peròs”
La notícia “Ya no me engaño más” a La Vanguardia explica la història de Loui Sand, que abandona el seu equip perquè va nàixer en el “cos equivocat”, segons diu el subtítol. La peça és un exemple de mala pràctica, ja que tant el titular com el subtítol invisibilitzen el fet trans. El cos de la notícia no aprofundeix en la situació personal de forma experta, ni es contextualitza amb la LGBTI-fòbia a l’esport -sembla que siga més un problema d’autoacceptació-, ni es contrasta amb el moviment trans.
S’explica d’una forma una mica confusa la transsexualitat: parlar d’”home en el cos d’una dona” o de “cos equivocat” són males pràctiques -tot i que en aquest cas són cites del propi esportista- així com usar el nom i pronom que rebutja la persona trans. La imatge, però, és correcta: hi apareix la persona trans que protagonitza la notícia en un partit, desenvolupant la tasca professional per la qual és coneguda. El punt a favor és que apareix a la secció d’esports, cosa poc habitual, i que normalitza el col·lectiu en aquesta secció, quan allò habitual és que aquest tipus de notícies salten a Societat.
A una notícia que parla d’un jugador australià que anuncia que és gai (La Vanguardia) hi trobem bones i males pràctiques. El titular “Un jugador australià anuncia que és gai per encoratjar altres futbolistes” és adequat, el subtítol contextualitza “a Espanya cap professional no ha dit públicament que és homosexual” i el cos de la notícia aclareix que la situació és producte de la discriminació, ampliant amb context històric i internacional. Se cita la font directa com a testimoni, més d’una font institucional (Consell Superior d’Esports), una font associativa sectorial (Associació de Futbolistes Espanyols) i una font LGBTI (Observatori contra l’Homofòbia). La imatge, a més, fuig del tòpic de la bandera LGBTI per il·lustrar aquest tipus de notícies i representa el futbolista mentre juga a un partit. Com a notes negatives, la notícia no és a la secció d’Esports i usa el terme “gai” per referir-se a tot el col·lectiu.
La gent gran LGBTI enguany sí que apareix
En el període analitzat l’any passat, l’informe de Mèdia.cat no va trobar cap notícia que parlés de gent gran LGBTI; en canvi, aquest any, sí que hi ha. El motiu és que enguany el dia de l’Orgull estatal ha dedicat la manifestació a la gent gran i la memòria històrica, cosa que ha donat lloc a diferents informacions sobre residències LGBTI, pisos compartits, LGBTI-fòbia a les residències públiques i sobre els problemes específics del col·lectiu. Aquestes informacions podrien haver sorgit a partir d’una perspectiva que investigués i inclogués les diferents especificitats de ser persona gran en funció del gènere, de ser persona LGBTI, persona migrada, etc.
Els mitjans de comunicació segueixen tenint el repte d’incorporar la mirada transversal i diversa a les informacions que ofereixen, entre elles l’especificitat LGBTI, però també la presència del col·lectiu en qualsevol informació. Per exemple, quan s’informa sobre gent gran es podria haver incorporat la variable LGBTI, però també en tants i tants altres casos: en notícies sobre famílies, salut, món rural, etc.
Cal abordar la realitat del col·lectiu més enllà de les diades assenyalades i integrada en l’actualitat informativa. Les notícies sobre produccions culturals, que en aquest sentit van més avançades, ja han forçat els mitjans a fer aquest pas en alguns casos. Ara caldria generalitzar-ho a qualsevol àmbit informatiu.
Fitxa tècnica:
El període analitzat va del 15-12-2018 a 15-06-2019 i s’ha restringit al mitjà digital en català més llegit el maig de 2019 (Nació Digital) i els dos mitjans més llegits (La Vanguardia i El Periódico) en premsa impresa segons la primera onada de l’EGM.
S’han escollit noticies que s’han considerat representatives de bones i males pràctiques habituals dins de diferents àmbits destacats en l’informe de l’any passat; bé perquè comptaven amb molta presència -com ara la cultura-; bé perquè no en tenien -com ara informacions sobre gent gran LGBTI, sobre la qual no es va trobar cap informació l’any passat-, bé perquè era un àmbit on resultava dificil que una notícia amb temàtica LGBTI entrés a la secció específica -com ara Esports.
S’han analitzat aspectes com ara: a quines fonts s’ha recorregut, si s’usa un llenguatge i unes imatges que reflectesquen la realitat del col·lectiu, si es menciona la diversitat del col·lectiu o es redueix LGBTI a gai, si s’aporta context de la discriminació que pateix el col·lectiu i si es reprodueixen els tòpics que l’envolten.
