L’anomenada ‘Operació Alexandria’ constitueix un exemple paradigmàtic d’un tractament informatiu amb connotacions islamòfobes i estigmatitzador, que criminalitza els detinguts i els condemna abans que hi hagi sentència judicial
En el pla informatiu, el 15 de gener va arrencar amb la notícia d’una operació “antiterrorista” dels Mossos d’Esquadra que va comportar un total de 18 detencions a Barcelona i Igualada. Ràpidament, i limitant-se a la versió que donava el cos policial, els titulars dels mitjans parlaven d’una “cèl·lula gihadista” que “estava disposada a atemptar”. Hores més tard transcendia que bona part dels detinguts —13 dels 18— quedava en llibertat. Els cinc restants es mantenien com a acusats de terrorisme i van passar a disposició de l’Audiència Nacional. A la resta, els mitjans els van categoritzar com a ‘delinqüents comuns’, com a presumptes autors de robatoris i furts.
Titulars condemnatoris
L’anomenada ‘Operació Alexandria’ constitueix un exemple paradigmàtic d’un tractament informatiu estigmatitzador, que criminalitza els detinguts i els condemna abans que hi hagi cap sentència judicial. I no és pas la primera vegada. Només cal tirar d’hemeroteca per adonar-se que la majoria dels detinguts en espectaculars operacions contra el suposat ‘terrorisme gihadista’ queda en llibertat a posterirori. Repassem alguns dels titulars del 15 de gener de 2019. El de l’agència EFE, que va ser publicat per diversos digitals, feia així: “Catorze detinguts en l’operació contra la cèl·lula gihadista a Barcelona”; a El Periódico, “Operació antiterrorista contra un grup gihadista disposat a atemptar”, i al diari Ara, “De carteristes a gihadistes que volien atemptar.” Els mitjans donen total credibilitat a la versió policial en una història que, si es llegeix sencera, té força matisos importants. Només el 324 introdueix la presumpció en el titular: “17 detinguts en una operació contra una presumpta cèl·lula gihadista que volia atemptar”.
Tot i els posicionaments dels titulars condemnatoris, ni el mateix dia 15 de gener ni els posteriors els mitjans no van publicar informació concreta sobre la suposada “cèl·lula terrorista”, més enllà de les vaguetats difoses pels Mossos d’Esquadra i el conseller d’Interior, Miquel Buch, que van ser repetides per bona part dels mitjans. El Periódico, per exemple, cita les paraules del comissari Miquel Castellví amb relació als cinc detinguts traslladats a l’Audiència Nacional, qui assegura que “es trobaven en una fase molt avançada de radicalització”. En una compareixença amb Buch, Castellví també va afegir que “s’havien radicalitzat a les xarxes, on feien proselitisme”, mentre el conseller va manifestar que “tenien la convicció d’atemptar, però no tenien els mitjans”. De fet, el que se’ls va requisar va ser material informàtic.
Adjectius amb connotacions islamòfobes
A més, els mitjans repeteixen el mantra de gihadisme com a sinònim de ‘terrorisme gihadista’, una pràctica recurrent que ignora que la gihad per als musulmans és un concepte més ampli, tal com es recull a l’Observatori de la islamofòbia als mitjans. Bàsicament la gihad significa esforç, és “l’obligació doctrinal que té el musulmà d’esforçar-se per instaurar a la terra la paraula de Déu, és a dir, l’islam”. És “l’esforç espiritual i material del musulmà per millorar-se a ell i al seu entorn”.
Per tant, parlar de ‘gihadistes’ a seques no fa altra cosa que contribuir a estigmatitzar la comunitat musulmana i vincular-la a la violència. Cal evitar l’ús del concepte ‘terrorisme islamista’ perquè confon el gihadisme amb l’islam, i utilitzar amb cautela ‘terrorisme gihadista’, ja que la gihad queda reduïda a la violència gratuïta, quelcom que prohibeix l’Alcorà. Únicament es pot aplicar aquest terme a l’acció bèl·lica per a l’autodefensa i en el marc d’unes normes estrictes. A l’‘Operació Alexandria’ es podria haver presentat els detinguts com a “presumptes terroristes d’ideologia afí a Daesh”.
L’impacte mediàtic vs. la realitat
No hi ha a més cap peça que doni context i intenti explicar en què consisteix un suposat procés de radicalització ni quines són les actituds o senyals que haurien emès els detinguts per avalar-lo, més enllà del “proselitisme a les xarxes” manifestat per la font policial.
Tanmateix, en la història trobem algunes bones pràctiques periodístiques, i no cal anar gaire enrere. Tot i les mancances en la cobertura dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost de 2017, entre l’allau d’informació posterior van aparèixer reportatges i articles que analitzaven a fons i amb la veu d’experts de diversos àmbits com s’arribava a un procés de radicalització d’aquest tipus. Ho va fer, per exemple, el programa 30 minuts en el documental “Es-Satty, retrat d’un impostor”.
També cal remarcar que un argument reiterat en les informacions de l’Operació Alexandria és que la investigació policial era avalada per l’Audiència Nacional, que havia arrencat 18 mesos abans i que, gràcies a l’actuació policial, els detinguts “en cap moment” no havien tingut la capacitat de cometre un atemptat.
La notícia del 324 destaca que des del 2013, els Mossos d’Esquadra han fet “17 operatius antiterroristes en què han detingut 30 persones i han investigat 81 sospitosos més”. Dades que mostren una eficàcia policial que, amb una mirada més àmplia, podria ser qüestionable. Segons un recull de la Directa i Diagonal, entre 2004 i 2015 es van detenir a l’Estat espanyol 652 persones que presumptament formaven part de “xarxes vinculades al gihadisme”però, d’aquestes persones, només una tercera part (216) van passar per un procés judicial, i finalment en van ser condemnades 144. Potser caldria tenir aquestes dades permanentment a la memòria per abordar les “operacions antiterroristes” amb una major prudència informativa i, sobretot, respectant sempre la presumpció d’innocència de les persones detingudes. Casos com els de les operacions ‘Tigris’ i ‘Xacal’, amb gairebé 60 detencions i només dues condemnes, haurien de prevenir per sempre més dels accelerats titulars condemnatoris.
Les implicacions de les fonts d’informació
En les cobertures, sí que van aparèixer més detalls sobre la delinqüència comuna que, suposadament, haurien comès els detinguts, tots acusats d’organització criminal. Al teletip d’EFE reproduït pel portal Información, s’ofereix el testimoni de dos veïns que, directament, aporten una informació més aviat prescindible i que té ben poc o gens a veure amb els titulars: “Un dels detinguts a Barcelona vivia des de fa tres mesos en un pis ocupat en ‘molt mal estat’, segons ha indicat un veí”, i “un altre veí ha assegurat que un grup habitual de cinc persones freqüentava el pis, i que hi entraven i en sortien amb molta freqüència”.
També ho fa El Periódico, que opta per donar veu a un company de pis d’un dels detinguts, que, segons el diari, “es guanyava la vida fent de venedor al voltant de la plaça de les Glòries, si bé ‘alguna vegada’ també robava carteres”. Altres veïns completen el retrat del detingut dient que “fumava cànnabis, no anava mai a la mesquita i feia molts anys que vivia a Barcelona”. En diverses informacions, com les del Diari Més, es destaca que la investigació “ha pogut acreditar 369 delictes contra el patrimoni al centre de Barcelona, principalment robatoris i furts”. La mateixa peça afegeix que el “grup es dedicava fonamentalment a delictes contra el patrimoni, falsedat documental i tràfic d’estupefaents”.
El gruix de les informacions, per tant, seria més propi d’una suposada banda de delinqüència comuna, que no pas d’una organització “disposada a atemptar”, més quan finalment aquesta acusació recau en 5 dels 18 detinguts. En qualsevol cas, la tònica dominant del 15 de gener va ser titllar de “terroristes” a persones que no havien comès cap atemptat perquè així ho recollia la versió policial, i oferir testimonis per generar un perfil de les persones acusades a través del veïnat; i, amb alguna excepció, condemnar-les abans que existeixi cap sentència judicial sobre els fets.
“Operacions antiterroristes”: espectacle o eficàcia
En això darrer també hi contribueix que la imatge d’alguns dels detinguts va ser difosa, per exemple a TV3. Sobre ells recau, per tant, “la condemna del telenotícies”. També la difon La Vanguardia en un vídeo que inclou la repetició de les imatges a càmera lenta i la frase “aquest és un dels detinguts”, o El País en una fotografia. La Razón, en canvi, pixela la cara del detingut. En aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) recomana en diversos informes no difondre el rostre dels detinguts per protegir el dret a la seva intimitat. D’altra banda, és evident que mostrar-lo els pot comportar un “dany irreversible”, especialment quan el cas acaba sense condemna.
